Ara Pla!

 Coses Vistes

En col·laboració amb la Fundació Josep Pla

Descriure el llibre Coses vistes de Josep Pla és una tasca complexa pel seu contingut eclèctic. Publicat ara fa cent anys, Coses Vistes és una reivindicació –no necessàriament explícita– d'una òptica allunyada tant de l'avantguardisme emergent, urbanita i maquinista, com d'un noucentisme en plena agonia que buscava la perfecció nacional. Quan el llibre esdevingué una realitat, Josep Pla tenia vint-i-vuit anys i vivia exiliat pel seu article de caràcter crític en contra de la política militar espanyola al Marroc. Tot i l'efervescent popularitat periodística de Pla, va ser la seva aparició a la conversa literària allò que li va donar notorietat i prestigi al panorama de les lletres catalanes. Coses Vistes recull records i historietes locals, observacions personals i periodístiques, experiències grotesques i retrats breus de diverses coneixences. Gràcies a la recent reedició de Destino, el lector pot tornar a les raíces d´un estil tan característic com el de Josep Pla. Perquè a Coses Vistes hi trobem tot allò que, posteriorment, portat a l'excel·lència, ha diferenciat Pla de la resta d'escriptors del segle XX. 

Josep Carner, una vegada llegit el llibre, va proposar saludar l'aparició amb vint-i-una canonades. Jo, després de llegir el pròleg, ja m'hauria quedat sense munició. I és que, tot i el risc de ser acusat de ditiràmbic hiperventilat, només aquells que no l'han llegit podrien posar-m'ho en dubte. A través de la sinceritat esvaïda -l'efecte retòric més seductor per al lector-, descobrim un escriptor de gran caràcter que ens crea una expectativa: trobar en Coses Vistes alguna cosa extraordinàriament ordinària. Josep Pla no té la voluntat de presentar una obra magna, de generar un canvi de paradigma; no busca el combat literari, sinó observar el seu entorn, procurar entendre'n el funcionament i conviure-hi. 

Coses Vistes és la sublimació de la idiosincràsia planiana. Seguidor de Stendhal, la voluntat de Pla de quedar-se amb els detalls permet al lector observar dues realitats aparentment maniquees, com ho són el món provincià i la vida urbana, a través d'una prosa desacomplexada que ens descobreix els matissos necessaris per no caure en aquest reduccionisme. El sentit de la vida per Josep Pla rau al passeig, la conversa intel·lectual i el bon menjar; en l'hedonisme ben entenès d'Epicur. L'Empordà que retrata Homes i Paisatges és culturalment mediocre i comercialment escàs. Tanmateix, la bellesa senzilla del seu tarannà rural és inapel·lable. La societat provinciana, humanament visceral, observa el progres com l'enemic despietat que li escombra la seva essència. Llegir “Història de Gervasi” ens ajuda a entendre la importància de mantenir la personalitat i l'estètica pròpies. Gervasi és el personatge metonímic d'una societat on preservar les arrels és part indispensable de la identitat. 

La voluntat de formació i la posterior carrera professional, però, obligaren Pla a abandonar intermitentment el seu estimat Empordà. Cal destacar cròniques com la d'“El meu pas per les Notícies”, que palesen l'esnobisme postís i xaró de les grans ciutats, màscara de la seva vulgaritat. La redacció de Les Notícies és digna d'una sitcom, amb un redactor cap que no creu el que el seu propi rotatiu publica, un escriptor de novel·les folletonesques de poca qualitat i Josep Pla plagiant els articles del diari El Liberal. Tot plegat, ben diferent de la imatge que tenim de qualsevol diari. 

Per la fruïció d'un servidor, a Coses Vistes la gastronomia també hi és molt present. La cuina catalana de principis de segle XX és, per Pla, sumptuosa, tot i que, especialment a ciutat, mal executada. "A Barcelona es convida poc i mal, el menjar és escandalosament dolent. [...] A la resta de Catalunya es menja mal. La gastronomia catalana, però, és molt rica i de gran importància." 

Aquest positivisme final es va mantenir a les següents entrades, en què parla d'una cuina de grans recursos i d'ideals ferms, malgrat les ingerències possibles -“A Catalunya s’han aclimatat molt els plats dels americans i és molt conegut l’arròs blanc o l’arròs a la cubana. N’hi ha que posen, a sota l’arròs, com un niu de merles, un trinxat de carn; altres fan la barreja amb ous ferrats; altres ho barregen tot. El que no s’ha admès mai a casa nostra és barrejar amb l’arròs uns talls de banana i aquest fet demostra que a Catalunya es tenen idees clares sobre la cuina.” Penso que, si Josep Pla aixecara el cap, ens deixaria a tots com un drap brut.

El llibre el tanquen els Retrats, un esbós del qual sorgeixen, posteriorment, els cèlebres Homenots. En cas que, arribats a aquest punt, l'article no hagi fascinat el lector per decidir-se a iniciar la lectura, deixaré els “Retrats” sense comentari. Josep Carner, Alexandre Plana, Josep Maria Sagarra, Pompeu Fabra, Carles Riba, Francesc Pujols… entengui's aquesta petita mostra com a esquer a una gran lectura. 

Coses Vistes és moltes coses –valgui la redundància–, però, per sobre de totes, és un plaer. Si sou lectors de Josep Pla, llegiu-lo, rellegiu-lo. Si sou lectors novells, comenceu el vostre viatge literari amb Coses Vistes, així com ho fereu els lectors ara fa cent anys. Perquè, com ells, ja no el deixareu anar mai més.