Ara Pla!

 La Vida Amarga

En col·laboració amb la Fundació Josep Pla

Fins ara, les lecturas planianes havien estat un analgèsic eficaç davant de l'empatx cognitiu de materials acadèmics. La Vida Amarga , però, ha esdevingut més aviat una llepolia enverinada: un trencament estètic, la pèrdua del plaer convencional. I això la fa una obra de gran notorietat.

La Vida Amarga recull vint-i-quatre relats; fruits madurs d'una vivència primerenca derivada de l'exercici del periodisme com a corresponsal: “haver provat moltes cuines, dormit en innombrables llits i parlat amb molta gent”. Tot i escriure'ls i publicar-ne la primera versió a cavall de la vintena i la trentena (dins Coses Vistes, 1925; Llanterna màgica, 1926 i Relacions, 1927); el sedàs de l'experiència va propiciar una profunda reelaboració, ja en les noves edicions que van aparèixer en diversos títols de l'editorial Selecta. Finalment, Pla va decidir reagrupar-los al sisè volum de l'Obra Completa l'any 1967. Tanmateix, La Vida Amarga, com El Quadern Gris , no és una revisió, sinó una primera ullada; és la narració d'un descobriment: l'Europa d'entreguerres, trista i amoïnada, retratada a escenas de Barcelona, ​​París, Berlín, Roma o Lisboa, entre d'altres.

El resultat és d'un interès notable, no tant pel contingut com per la perspectiva des de la qual Pla mostra les observacions. La societat disfòrica i grotesca de la primera meitat de segle queda radiografiada des d'una cosmogònia atípica: les cases de dispesa farcides de personatges miserables i estrambòtics. Lector i escriptor observem, amb complicitat i mitjançant la ironia mordaç, els estralls d'un món problematitzat a punt de trabucar.

Ara bé, La Vida Amarga és un llibre de plaers controlats. Els passatges humorístics s'entrecreuen amb escrits més aviat estàtics. Pla és tan reeixit a l'hora de la redacció que les seves cròniques arribin a ser tan grises com els seus protagonistes. Un mecanisme retòric de mèrits evidents, tot i que, de bon antuvi, sigui d'apreciació abstrusa. Heus aquí l'estranyament estètic.

Amb aquesta quinta entrega va posar el punt final a la tríada iniciàtica que va començar El Quadern Gris i continuà Coses Vistes. Trobo que La Vida Amarga m'ha portat a menys interpretacions i vull evitar el risc —amatent— d'allargar-ho massa i ser redundant. Així doncs, tanc l'article animant-vos a llegir La Vida Amarga , perquè paga la pena. Però amb paciència; i de tant en tant: quedar enfarfegat podria truncar les virtuts. I en te moltes.