Amèlia de les Camèlies, d'Etna Miró

Amèlia de les Camèlies

És dimarts al matí, el març s’està exhaurint i fa un sol espatarrant. No li negaria un vermut davant del mar a qui me l’oferís. Tanmateix, soc dins de casa, encetant un article sobre l’última novel·la que he llegit. I això és bon senyal. És bon senyal perquè vol dir que paga la pena de parlar-ne. Perquè, entre tantes novetats anodines i bescanviables publicades de cara a Sant Jordi, he trobat quelcom diferent: una veu pròpia. Amèlia de les Camèlies és el debut editorial d’Etna Miró (Barcelona, 2001), una sàtira del món cultural barceloní que pretén sacsejar consciències evaporades. 

És mitjançant una bateria de personatges benestants, egoistes i entotsolats que l’obra ens caricaturitza una societat endogàmica i profundament elitista que s’estintola en l’estètica del saber. La seva protagonista és l’Amèlia de les Camèlies, una mena de Quixot esnob i anacrònic alhora amb qui resseguim els escenaris arquetípics d’aquestes abelles de l’Eixample: el menjador de la Sala Beckett, la Filmoteca, el Liceu… L’interès de tot plegat rau en el ball de màscares que ens descriu l’ull clínic de Miró. L’Amèlia, el Joel, el Dídac, la Clara, l’Eudald Ventura, tots ells són metapersonatges, reflexos d’un lector que no els ha de condemnar des del moralisme, sinó entendre’ls com a simples productes d’unes sinergies culturals socialment legitimades.

Amèlia de les Camèlies és una novel·la de formació sense formació, és una crítica mordaç a un sistema cultural desproveït de qualsevol essència, de qualsevol propòsit intel·lectual. La literatura contemporània s’ha dedicat a la simplificació del vocabulari, a l'estandardització de l’estil, al "rodoreig". La resposta metaliterària de Miró suposa l’inici d’un moviment tectònic que, esperem, sigui col·lectiu i fructífer.

M’agradaria cloure aquests 5 cèntims donant al futur lector un parell d’encàrrecs. El primer és que aprecieu l’exquisida qualitat lingüística de l’obra. Miró recupera una de les grans tasques de l’escriptor: l’escriptura. El segon encàrrec consisteix a no buscar-hi les equivalències directes. El text funcionarà sempre que l’Eudald Ventura pugui ser qualsevol de nosaltres i no algú en concret. I no, l’Amèlia no és l’Etna Miró. No caieu en lectures tranquil·litzants, que ja n’hi ha prou al mercat editorial…

Amèlia de les Camèlies ha de ser una de les lectures obligatòries d’aquest Sant Jordi. A més a més, qui l’ha publicada és Cap de Brot, un segell literari amb una proposta de catàleg que comença a ser garantia de qualitat.