En primera persona, de Vicenç Pagès Jordà

 

En primera persona

Quan t’encomanen una ressenya d'un escriptor que no coneixes el primer que fas és investigar sobre l’autor en qüestió. Busques per la xarxa, consultes entrevistes, però, sobretot, preguntes a gent coneguda –familiars, amics, professors– amb una bona base literària. És realment sorprenent el desconeixement –tret de dues professores de llengua catalana– envers la figura i obra de Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963 - Torroella de Montgrí, 2022). En primera persona (Empúries, 2024), és l’última publicació pòstuma amb la qual ens obsequia l’escriptor figuerenc. 

He de dir que, malgrat les desenes d’intents per descriure’l, he fracassat estrepitosament. Les 198 pàgines que conformen En primera persona condemnarien qualsevol sintagma adjectival a la insuficiència. Així doncs, el qualificatiu recaurà en l’autor: juganer. Vicenç Pagès Jordà ens mostra la seva cara més curiosa, amb un seguit de trenta-sis relats breus i independents en què trobarem registres, tipologies de text i punts de vista de tota mena. Tots ells però, amarats, com afirma Màrius Serra en el pròleg, d'un estil depurat i incisiu. 

L'obra denota una visió pròpia de la maduresa vital; una mirada observadora, crítica i irònica que evoca en les seves històries de manera conscient. El primer títol, El cas de la sexagenària psicòpata, n’és un gran exemple: Un escriptor ens explica com és perseguit per una lectora acèrrima que li demana que es llegeixi quelcom escrit per ella i, posteriorment, li retreu que no ho hagi llegit. 

El relat que el segueix és el principal –porta el nom del recull–. Aquí se’ns presenta ell mateix, en forma de monòleg i amb una estructura narrativa que recorda molt a Sin noticias de Gurb. És hilarant, esbojarrat, impredictible. Una oportunitat única per endinsar-nos en el raciocini de Vicenç Pagès Jordà mentre va a la recerca del missatge pragmàtic que conté el seu nom i cognoms. 

Seria meravellós poder fer una dissertació de cada un d’ells,tanmateix, l’extensió de tal exercici s’escapara dels meus dominis. Aprofito l’espai de què encara disposo per anomenar-ne alguns, com la dicotomia que dur a terme amb La petita història d’en Josef i Benvolgut fetus tercera part. El primer ens explica amb el registre típic i tòpic dels contes infantils la biografia d’un noi amb una gran habilitat comunicadora i un amor platònic per les humanitats que a poc a poc es va enfosquint. En contraposició, el segon funciona com a manual d’instruccions per tots aquells nadons que encara no han sortit de la panxa de les seves mares, amb un lèxic rigorós i totalment desajustat amb el receptor del missatge. Tot plegat construeix una proposta seductora i divertida que constata el valor textual del registre.

O, si se’m permet, el meu preferit, Sant Jordi. Set pàgines plenes de diàlegs, situacions, i comportaments clàssics de cada vint-i-tres d’abril. 

Tot acaba amb Notes per a un conte que no escriuré, una visita guiada per l’esquelet d’un dels seus projectes de relat breu, en què hi trobarem la seva gènesi, apunts sobre els personatges que hi apareixeran, l’estructura, la manera de narrar-ho, les dificultats amb què es pot trobar o com mantenir el lector dubtant fins a cert punt del text. És en aquest final de trajecte on hom es qüestiona si realment ha entès tots els jocs de mans que l’autor ha dut a terme o simplement ha tastat la primera capa d'un pastís d’oblees d’una xocolata tan dolça com amarga. Això, futur lector, ho hauràs de dilucidar tu.