Ara Pla!

El Quadern Gris

En col·laboració amb la Fundació Josep Pla

Després de dues entregues biogràfiques, penso que més val començar aviat amb una de les obres per no enfarfegar excessivament el lector. Allò que fa un llibre perdurable al temps és la seva lliure capacitat discursiva i interpretativa. Els llibres han de ser suggeridors i, preferiblement, de múltiples lectures diferents. Perquè és exactament això el que els converteix en clàssics; a part de la nostra tradició literària. Avui, el meu desig és relatar al lector una primera vegada, el descobriment d'algú, o més aviat, d'alguna cosa, que perdurarà amb tota seguretat al bagatge estètic d'un servidor. Parlo, ineluctablement, d' El Quadern Gris. 

El Quadern Gris (reeditat per Edicions Destino l'any 2016) va ser escrit per Pla entre els anys 1918 i 1919 en forma de dietari, com una eina de pràctica i entreteniment. Seria prou paradoxal que haguessin estat aquelles fulls tan caseros els privilegiats per convertir-se en “l'Obra Magna de Josep Pla”. Res més lluny de la realitat. Pla va refer, afegir i eliminar paràgrafs durant els anys vint. Amb la visió de fer-ne un llibre complet, ho va ampliar considerablement durant els anys quaranta. Als cincanta i als seixanta el va reestructurar com un llibre de dues parts (1918 i 1919), alhora que hi treia referències personals i el continuava literaturitzant. El Quadern Gris va ser la peça esgombolada del gran trencaclosques que va tornar-se l'Obra Completa. De fet, fou el volum que l'encetà.

Llegint les primeres pàgines, m'adono de dues coses. Primerament, de l'exquisidesa del llenguatge. L'ús dels adjectius és excels, quasi diabòlic. Pla ha aconseguit que tothom s'aixecava de la silla, a mig camí entre la fascinació i la indignació, incapaç d'entendre com algú pot adjectivar de manera tan precisa. Titllar un home d'evaporat per la seva manca d'ambicions penso que és, senzillament, extraordinari. Després, de com estic d'agraït a la seva mare per no complaure el seu delit “d'espatllar papers i cremar velles andròmines”. I és que, si ho hagués fet, hauríem perdut l'oportunitat de conèixer un Pla jove, en plena experiència iniciàtica, com ho és aterrar a la gran ciutat i endinsar-se en el tarannà universitari.

Quan vaig escriure els articles biogràfics que obrien aquesta sèrie, l'etapa on va viure a Barcelona la vaig titular “Barcelona: Somiar amb els ulls oberts”. Reflexionant, em qüestiono a mi mateix si era la frase que millor defineix la seva estada. Pla descriu la ciutat comtal com un entorn de grans bellesos i possibilitats. Tanmateix, demostra constantment el seu desencís pels estudis i ratifica l'enyorament de la seva terra, l'Empordà. Qualsevol afirmació al respecte no seria res més que una mera interpretació. Així doncs, assoleixo la conclusió més personal: és a mi a qui em sembla un testimoni oníric! Josep Pla entra de ple als cercles culturals de més nivell de la ciutat. Un Ateneu Barcelonès ple de personalitats intel·lectualment lúcides: Joaquim Borralleras, Joan Estelrich, Alexandre Plana, Josep M. Sagarra, Pompeu Fabra, Francesc Pujols… com no ho ha d'envellar un estudiant de literatura de la Universitat de Barcelona, ​​estimat lector? Com hom no ha de gaudir per viure una experiència com la de Pla i nodrir-se d'unes converses tan estimulants? És inevitable. 

Trobo adient recordar a Virgínia Woolf parlar dels llibres com a reflexos de l'ànima perquè mentre el llegia jo estava observant la realitat planiana a través dels seus ulls, alhora que em veia a mi mateix. I és que, al capdavall, també era la meva realitat, perquè compartim el moment vital. Així com Pla, admiro allò que la ciutat ofereix: l'arquitectura, la història, la cultura… Barcelona, ​​però, és ferèstega pel nouvingut. Els que som nascuts a poble, enyorem l'oikos (casa nostra i aquells que la conformen). També enyorem el silenci, el tarannà parsimoniós, desenfadat, i la mar. Sobretot la mar. Una mar de poble coster com Blanes, que no té res a veure amb la de Barcelona. I en entrades com la del 8 d'agost de 1918, Pla ens fa recordar que dies ençà no la veiem, atrapats entre el trànsit i el ruit: “El mar. fascinat, dominat. D'aquí prové que l'única posició de l'home davant del mar hagi estat de simple contemplació. 

Transcric aquest fragment del llibre i em prenc el goig de rellegir-lo diverses vegades. És… hipnotitzant. Alhora, però, m'enfada. La modèstia portada al límit el va fer considerar que era “un escriptor xaró, sense gràcia ni resultats”, una sentència evidentment apò· crifa que trenca amb la tendència natural de El Quadern Gris.