Entrevista a Etna Miró

 

Parlem amb

ETNA MIRÓ 

“Queda molt millor dir que ets escriptor que no pas haver escrit una obra” 

Etna Miró (Barcelona, 2001) és doctorant i escriptora en llengua catalana. És graduada en Estudis Literaris i ha cursat el màster en Teoria Literària i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona, on actualment realitza un doctorat centrat en l’obra de Marcel Proust.

Llegint la novel·la fa la sensació que l’Amèlia mai no és simplement l’Amèlia, sinó sempre “l’Amèlia de”: l’Amèlia de les Camèlies, l’Amèlia del Joel, l’Amèlia del Dídac… Com si la seva identitat estigués sempre subordinada a algun complement. L’Amèlia sembla incapaç d’existir com a ens autosuficient.

Aquest és el joc amb el títol, la diferència entre l'Amèlia i l'Amèlia de les Camèlies. L'Amèlia de les Camèlies és aquesta construcció social en què podríem parlar del Dídac i del Joel també. Cadascú projecta un tipus de món cultural, un tipus d'oportunitats, una manera de grimpar o d'esdevenir. Però ella com a persona no té intimitat. Fixa't que no veiem mai l'Amèlia realment sola. Està tota l'estona escrivint-se, aparentant, performant. Aleshores, en quin moment comença la seva veritat? Aquesta és la seva matrioisxca.

Bé, això ja és una cosa molt personal, però, a l'hora de la lectura, l'Amèlia genera una certa desesperació, un enuig. Tanmateix, és molt interessant perquè, després, hi reflexiones i dius, al cap i a la fi, l'Amèlia és només una altra abella arrossegada per aquest huracà de convencions socials.

L'Amèlia comença sent molt performativa i acaba tenint un punt de tendresa o ridiculesa empàtica. Vull dir que no deixa de fer-nos ràbia, no?, perquè és estúpida i la idea és que és estúpida [riure]. No l'hem de redimir tampoc, però sí que és veritat que hi ha un punt… tots hem caigut en algun moment en coses similars a l'Amèlia. M'interessava que en el lector hi hagués aquesta ambigüitat de no només condemnar-la des de la talaia del moralisme per estúpida, sinó que hi ha certs moments, i jo crec que això passa amb tots els personatges, que tots són odiosos, però que tots en algun moment hem pogut estar en una situació així. I aquest és el punt de conflictivitat que jo volia que tingués el lector amb ell mateix i no pas amb els personatges que, al cap i a la fi, són una superfície que ens reflecteix.

Parlant de la sàtira i la paròdia. Trobo que, de fet, hi ha dues paròdies. És a dir, hi ha aquesta mirada transposada de l'Amèlia, que xoca amb aquesta altra possibilitat social, la del Dídac, i…

Perdona que t’interrompi, però és molt interessant perquè, precisament, una de les coses que jo també volia mostrar és que una de les ficcions segons les quals viuen aquestes abelles és que només existeix aquesta manera de viure. I és tot el contrari! Ser jove a Barcelona, vull dir, pots ser amalista, pots ser porreta del Raval, o pots ser skater. Vull dir que al final hi ha moltes maneres de codificar-te socialment i de socialitzar. Digues, perdona.

Considero que una de les paròdies és aquesta i l'altra paròdia és el trencament amb l'estructura canònica de plantejament-nus-desenllaç. Aquestes tècniques narratives exigeixen que el lector tingui interioritzats els codis que s’estan parodiant per poder entendre el joc de mans… Amèlia de les Camèlies pot ser un llibre per a tots els públics?

És cert que hi ha aquest punt generacional que jo crec que al final és innegable. La novel·la és filla del seu temps. Certs codis s'escapen, però, al capdavall, cada persona està acostumada a uns de concrets i veurà emergir unes coses o unes altres. Els lectors més grans aprecien molt el tema del llenguatge, que és quelcom que a la gent més jove no li tendeix a agradar tant.

Amb en Joel i en Dídac planteges dues filosofies de vida antitètiques: els carnívors i els herbívors. Dues maneres de ser que, tanmateix, lluiten pel mateix objectiu. 

L’interès en els carnívors i els herbívors rau sobretot en explicar que el món cultural fa veure que és autònom, fa veure que tot és gratuït, fa veure que pots arribar on vulguis. Hi ha la projecció d'una meritocràcia absoluta, i això no és veritat ni en el món cultural ni en cap altre món. Però vull dir que el món cultural juga amb la base aquesta de l'autonomia, d’afirmar que està abstret dels interessos materials, dels interessos polítics. El Dídac està constantment amagant la distància que hi ha entre el seu origen social i aquest món cultural, que és un gresol. Ens sembla que no importi d'on vinguis, igual que amb Barcelona. Pots venir de qualsevol ciutat, els teus pares poden ser qualsevol persona, que tu ets part del rusc. Això no és veritat. Hi ha gent que té un matalàs i hi ha gent que no en té un. I això es nota en qui es pot mantenir en la roda i qui no s’hi pot mantenir. Hi ha totes aquestes dinàmiques que fan veure que no existeixen. Però clar, en el Joel i el Dídac s'expliciten perquè hi ha una confrontació.

Hi ha un fragment del llibre fantàstic en què es diu que, per a la generació de l’Amèlia, pensar s’ha convertit en una pràctica que només es desplega quan hi ha públic. Pensar està bé, però amb moderació. Al cap i a la fi, pensar només té un objectiu: l’obtenció d’un capital social que és abstracte.

Crec que aquesta és una mica la definició d'astúcia, no? Ser prou… de fet, crec que amb l’Eudald Ventura es diu. És prou intel·ligent per semblar-ho molt. El que vull dir és que quan realment ets molt intel·ligent, aquests jocs d'aparença perden la gràcia, però quan ets poc intel·ligent has de ser astut. Em fa la sensació que molta gent es dedica a viure en aquest món fent mitjanes i això no és intel·ligència.

Parlem, doncs, de capital social i de capital econòmic.

És evident que tot funciona amb diners i que els diners ho determinen tot. Ara bé, el món cultural és l'únic món on d'alguna manera això sembla que s'inverteixi. Tot plegat el que fa és generar aquesta mena d'abelles que tu dius: per què perden el temps? Per què van d'un lloc a l'altre? Per què s'intercanvien informació? Per què contribueixen al rusc? Estan contribuint al rusc precisament perquè no n'obtindran diners, però n'obtindran una posició que d'alguna manera els portarà en algun moment a aquests diners. S'ha generat aquesta capa, si vols, d'intel·lectuals, amb moltíssimes cometes, la feina dels quals és pensar. I aquest pensament no genera cap retribució immediata, sinó que genera aquesta cosa simbòlica a la qual tots contribuïm i que tots hem de dir que és superimportant. 

Aquest món simbòlic també es reconeix per una codificació lingüística pròpia que apareix en molts dels personatges. El llenguatge funciona com a codi intern que delimita qui pertany realment a aquest univers cultural.

Per seguir aquestes lògiques, el que has de fer és buidar el llenguatge. Perquè el llenguatge no deixa de significar, sinó que es ressignifica seguint aquests codis. En el moment en què tu crees aquesta capa lingüística has de posar paraules de pas, contrasenyes. I les persones que són capaces d'entendre aquestes contrasenyes, són les persones que estan integrades. 

També tenim a l’Eudald Ventura. L’Eudald, com l’Amèlia, també és un metapersonatge. La diferència és que ell sí que és plenament conscient de la seva màscara i sap treure’n profit. Per què hi ha tants Eudalds Ventura i per què tots publiquen amb Planeta?

[riure] A Planeta. D'acord, ostres. Per què hi ha tants Eudalds Ventura? Penso que n’hi ha tants perquè l'escriptura, la literatura, és un procés. És un procés que requereix temps, esforç, sacrifici, espai… tot això no dona un prestigi immediat. I, en canvi, aquestes persones, per dir-ho així, aquests “agents culturals”, el que estan fent és buscar aquest prestigi estalviant-se tot el procés que hi ha entremig. És per això que queda molt millor dir que ets escriptor que no pas haver escrit una obra. D'alguna manera, l'Eudald Ventura és allò que aspira qualsevol abella del rusc. Però a mi el que em preocupava és el valor. Si tots estem posats en aquest món de codificació cultural, si tots estem en aquest egoisme, qui està llegint els llibres? Qui està fent crítica de veritat? Qui està realment fent que la cultura tingui una vivesa? Si a tots ens sembla tot bé, si no hi ha aquesta mena de moviment de plaques tectòniques, què estem generant? L'Eudald Ventura és un personatge risible perquè ha esdevingut l'emperador que va despullat.

Bona part de la literatura contemporània ha tendit a estandarditzar i a simplificar el llenguatge fins a punts insultants. Es tracta el lector de simple i d'estúpid. Se’l menysté. A Amèlia de les Camèlies el llenguatge és un dels elements que fa que el llibre parli per si mateix. En aquest sentit, el teu llibre és una declaració d'intencions.

Sí, totalment. Per mi l'estil és irrenunciable en el sentit que un estil és una veu i una manera de veure. Com tu dius, el que hi ha és una tendència a l'aprimament, a fer un estil que no sigui estil, que no sigui perceptible, que d'alguna manera sigui indiferent posar una paraula com una altra. I a mi això em molesta, perquè les paraules en literatura tenen pes, tenen valor. I si no el tenen és que allò no és literatura. 

Al cap i a la fi, és una de les feines que té l'escriptor.

Vull dir que al final què fa si no? Fa festes com l'Eudald Ventura? Quina és, doncs, la feina d'un escriptor? És aquesta orfebreria, aquesta cura de les paraules. No estic a favor del caragolament, però sí que és veritat que falsament s'atribueix com una idea de barroquisme al que en realitat és, com tu dius, treball real amb la llengua. 

Hi ha un moment en què l’Amèlia parla amb la responsable d’una petita editorial. L’editora li explica aleshores que són a punt de publicar el poemari d’un poeta palestí com a gest de suport pel genocidi de Gaza. Llegint-ho, però, la sensació és que hi ha més cinisme que filantropia: fins i tot les desgràcies són mercantilitzades…

El màxim d'acció al qual aspira aquest món tan performatiu és la performativitat. És a dir, a ningú se li ha acudit que potser aquell no és el gest, que penjar una "storie" sobre Gaza potser no és el gest revolucionari que creus que és? El món cultural viu tan alienat amb les seves lògiques que per l’editora aquest gest és la cosa més absolutament important que està en les seves mans. Aquí comença el problema. Quan fas tot això i l'únic nom que surt en el diàleg és el nom del traductor en comptes del nom de l'autor. I dius: ostres, vull dir, el palestí és el palestí i, en canvi, el traductor és l'Abel Duc, no?

És aquest palestí com podria ser qualsevol altre.

Hi ha persones que realment el seu màxim d'acció sobre el món passa per la cultura. I fins a quin punt la cultura serveix per netejar-nos la consciència i ja està, no? A Catalunya la cultura el que fa és suplir un buit de poder. Si no tenim unes institucions que ens defensin en l'àmbit polític, traslladem tota aquesta responsabilitat a la cultura. I, aleshores, tenim el que tenim! Que és una cultura sobredimensionada, hiperconscient, que en el fons el que fa és de vàlvula d'escapament i oxigenació d'una acció que altrament hauria de ser política.

Però que paradoxalment depèn de la política, de les subvencions que dona.

Exacte. Aquí tens el doble joc, no? Només tenim per preservar la cultura, però en el moment en què aquesta cultura, com tu dius, materialment és determinada per uns interessos polítics i econòmics, llavors el que hi ha és justament l’altre. 

Tot i que és una novel·la que juga amb aquesta paròdia de l'estructura canònica, el final d'Amèlia de les Camèlies és molt significatiu. Em recorda a un llibre que, de fet, cites directament, que és Laura a la Ciutat dels Sants. Però aquí el paradigma ha canviat: la dona infidel no fuig del poble cap a Barcelona, sinó de Barcelona cap a un entorn rural. Aquest gir fa pensar que avui el lloc realment endogàmic i feréstec ja no són els petits pobles com Comarquinal, sinó la mateixa ciutat que, o t'absorbeix, o t’escup.

Això és molt interessant. Aquest món cultural és totalment endogàmic, aleshores, l'Amèlia del que està fugint en realitat és, en essència, d'un poble. Vull dir, una altra cosa és que sigui a Barcelona. Però sí que és veritat que està fugint d'aquestes dinàmiques de poble que s'esdevenen en aquest món cultural. M'interessava molt el paral·lelisme amb La Dama de les Camèlies, Madame Bovary i totes aquestes dones del segle XIX, el problema de les quals és l'adulteri. L'adulteri en el seu món és un trencament de la institució del matrimoni, un acte fins a cert punt, no li vull dir revolucionari, però sí d'una certa rebel·lia. I, en canvi, fixa't que l'adulteri en l’Amèlia és una bajanada. O sigui, al final és l'únic que passa i és l'acció més ridícula i més absurda i ni tan sols li surt bé! 

Per acabar, quin futur trobes que pot tenir una societat que viu en una producció i destrucció constant dels seus referents? Sobre què ens fonamentem?

Sobre què ens fonamentem? [sospira] Bé… tampoc vull caure en la idea aquesta d'esperant la barbàrie. Crec que també hi ha molta gent que es planteja això i que la seva opció és esperar l'apocalipsi, no? A mi això em rebutja, em repel·leix. Tots els períodes històrics tenen un moment d’expansió i un de constricció. Jo crec que actualment estem en un moment de constricció. És en aquesta mena d’etapes que les persones que estem compromeses amb alguna cosa, ja sigui amb la literatura, amb la política… hem de tirar endavant i ser més coherents que mai. Crec realment en la resistència com una manera, no tant d’encendre més focs, com de mantenir una flama. Sincerament, no sé fins a quin punt un món així té futur, jo et diria que no en té, però nosaltres hem de viure la nostra vida i l'hem de viure amb coherència. I considero que aquesta és l'única opció que tenim.